Tot va començar amb un nus que la Clàudia portava a sobre i volia donar veu a través de la ficción. La Clara i jo vam decidir fer-ho juntes ja que teniem moltes ganes de probar una co-direcció i creiem que les dues juntes podiem funcionar bé.

Parlar de que no estic molt orgullosa del curt, pero crec que amb ña foto em aconseguit el que voliem expresar i es per això que el poso al protfoli.

Quan vam rodar El Secret, teníem molt clar que la fotografia havia de ser una extensió del món interior de la Bruna, la protagonista. Vam construir la proposta visual des de la seva mirada, des de com ella percep i habita el món, amb la intenció que cada decisió estètica ajudés a explicar el seu recorregut emocional.

El projecte jugava entre el passat i el present, i això ens va portar a establir dues línies visuals diferenciades però connectades. El present el vam rodar en digital, amb una imatge càlida però lleugerament desaturada. La vam suavitzar amb Black Pro Mist per aconseguir una textura més poètica i sensorial. Vam treballar amb una temperatura de color al voltant dels 4000–5000 kelvins, sempre mantenint una llum natural falsejada segons el moment emocional del relat: més dura i frontal al principi, quan la Bruna se sentia tancada i incòmoda, i més suau i difusa a mesura que el personatge s’obria i guanyava confiança.
També vam jugar amb l’òptica i la profunditat de camp com a metàfora visual. Vam començar amb un 50mm de f/1.4, buscant una imatge més tancada, confusa, amb poc aire i l’espai separat d’ella ja que voliem expresar la inocmoditat de la Bruna i elsecret que ella guardava a dins. A mesura que avançava la història, vam obrir les òptiques fins arribar als 14mm i tancar diafragmes fins a f/16, guanyant profunditat i claredat. Això ens va permetre visualitzar el camí de la Bruna des de la por fins a l’obertura, des de la introspecció fins a la revelació.

En paral·lel, vam construir el passat des d’un altre llenguatge, vam voler-lo rodar en analògic ja que estaba ambientat als anys 70 però la Clara i jo vam acabar decidint que ho tirariem en digital, i un cop a postproducció, a color, ho falsejariem com si fos analògic. El format era en blanc i negre, 4:3 i amb molt de contrast. Era un espai que no responia a cap lògica realista, sinó emocional, simbòlica. Aquí, la llum era dura, marcada, i la posada en escena girava al voltant del confessionari, que es convertia en eix visual i emocional d’aquest món intern. Aquest espai funcionava com una mena de subconscient visual de la Bruna. A l’hora del rodatge vam posar el monitor en monoccromàtic per poder visualitzar-ho millor.

Durant el rodatge vam treballar la relació entre la Bruna i la Flora en tres fases, les quals ens vam dividir amb la Clara alhora de operar, ella va operar el segon acte, i jo el primer i el tercer. 

El primer acte, elles, on les presentàvem de manera individual, sempre des del punt de vista de la Bruna. Aquí l’estètica era més tancada, amb teleobjectius, poca profunditat de camp, i una llum dura del migdia que reforçava la incomoditat de l’espai, ho vam rodar amb pla sequència ja que voliem expresar en temps real el que estaba sentint la Bruna. 

Després venia elles dues, quan la relació i la conversa començava a florir. L’espai es va obrir, les òptiques es van fer més amples, i la llum de tarda, suau i filtrada, ens ajudava a crear un ambient de complicitat. Va ser en aquest moment que vam presentar per primera vegada el confessionari en el món real, amb una posada en escena que començava a connectar subtilment amb la seva versió onírica.

Finalment, vam arribar a elles i el secret, el punt culminant emocional. Vam treballar amb plans generals però sempre amb un primer terme molt present, com si el món exterior es diluís i només importés l’espai emocional compartit entre les dues noies. Vam utilitzar angulars, diafragmes tancats i una llum molt suau de capvespre, buscant una sensació de calma i de veritat. Aquí, la fotografia ja no ocultava res, tot era exposat, fràgil, però lliure.

La llum la vam tractar majoritàriament amb llum natural fent servir rebots i negatius. Amb el Pol Lusià, el gaffer, vam estar analitzant com podíem fer la llum i va ser un procés complicat, sobretot per ell ja que era un espai molt gran on entrava llum de tot arreu. Finalment el Pol ens va fer les plantes de llum i d’allà vam decidir dividir els actes de tal manera que a cada acte, per hora del dia ens afectes la llum com volíem. (explicat als documents).

Durant tot el procés ens vam inspirar en referents com Poor Things, Picnic at Hanging Rock, Daisies, Creatura, Las chicas están bien, o Mi Bestia, així com en la sensibilitat visual de Varda i Katie Found. Aquests universos ens van ajudar a trobar l’equilibri entre la delicadesa i la potència emocional, entre el simbolisme i la quotidianitat.

Tot i que, en conjunt, el projecte final d’El Secret no m’ha deixat completament satisfeta especialment pel que fa al guió i al tractament sonor, que fan que el relat no acabi de transmetre’s amb la claredat, a nivell de direcció de fotografia sí que sento que vam aconseguir expressar allò que ens proposàvem des del principi. Tant la Clara com jo coincidim que, visualment, la peça conserva l’essència poètica i delicada que volíem construir, i que el llenguatge visual acompanya emocionalment la trajectòria dels personatges.

És per això que he decidit incloure aquest projecte al meu portafoli, perquè, tot i les dificultats i les imperfeccions del resultat global, la proposta fotogràfica representa fidelment una manera de mirar i de sentir que m’identifica com a directora de fotografia.

Què he après:

He après que fer una codirecció pot ser molt divertit. Sempre he pensat que dues ments són millor que una, i realment ha estat molt enriquidor compartir el procés creatiu. Ara bé, també he descobert que pot ser complicat, especialment quan les agendes no coincideixen. En el nostre cas, ens va costar trobar moments per seure plegades i ser constants, ja que era una època amb molta feina per totes dues.

Després de fer moltes reunions, vam decidir repartir-nos les tasques perquè cadascuna pogués avançar des de casa. Si no ho haguéssim fet així, no hauríem pogut tirar endavant, perquè havíem arribat a un punt en què tot quedava aturat fins que ens podíem reunir, i això feia que tot es retardés molt.

D’altra banda, una cosa que m’ha agradat especialment ha estat la codirecció durant el rodatge. Ens vam organitzar de manera que totes dues podíem estar operant i alhora revisant els plans des del combo, i en tot moment ens vam donar suport mútuament a l’hora de prendre decisions. També valoro molt que vam saber cedir quan no estàvem d’acord: cadascuna va saber escoltar i donar espai a l’altra quan calia. I això, crec, és una de les claus perquè la coodirecció funcioni bé.